L’arquitectura del conte (Isidre Grau)

Aquest llibre el vaig llegir la tardor del 2010. En aquells moments va ser una recomanació magnífica de la professora que tenia a l’Ateneu Barcelonès, la Laura López Granell. 

Aquesta setmana l’he recuperat i em quedo amb una expressió:

“Si el conte opta pels enfocaments curts, no és per conformar-se amb conclusions d’abast limitat, sinó per traslladar la força dels detalls minúsculs a les problemàtiques majúscules.”

El sanatori de l’ànima (Paco Grande)

“—Comprèn ara per què valoro tant en Màrius Torres? El que ell diu té un valor psicològic i metafísic extraordinari. Primer ens recorda la importància d’acceptar els nostres límits, de ser humils. Després ens convida a no perdre l’esperança en aquesta travessia nocturna. I ho fa amb una naturalitat i senzillesa admirables. Que lluny som dels dogmatismes i de les veritats absolutes de tants i tants predicadors de certeses que apareixen en una època de confusió com la nostra.”

El sanatori de l’ànima. 
Una teràpia poètica amb Màrius Torres. Paco Grande
Pagès Editors

la fama

“La fama és el conjunt de malentesos que pesen sobre una persona”. Rilke

El libro de la escritura vital
Manuel Pimentel

En el retir per a escriure cada persona buscava el seu llibre entre els arbres

En el RETIR PER A ESCRIURE que vam fer a CASTELLTALLAT:
CADA PERSONA BUSCAVA EL SEU LLIBRE ENTRE ELS ARBRES.

A la Lourdes Segalés li va tocar per atzar “Cirurgies” de l’Elisenda Solsona (Voliana Edicions). I ella, que treballa d’infermera i que, per a mi, és una bona escriptora i dramaturga, va escriure aquest text. Una servidora el va acompanyar amb dos poemes visuals.

Si esteu interessades en fer un retir de cap de setmana, feu-m’ho saber mitjançant un missatge a:

 

http://nuriapujolas.cat/contacteu/

 

 

 

 

 

 

Esmorzar al Tiffany’s

– No estimeu mai cap animal salvatge, senyor Bell- li aconsellà la Holly-. Aquest és l’error del doctor. Sempre portava a casa bestioles salvatges. Un falcó ferit d’una ala. Un altre cop, un linx, ben gran ja, amb una pota trencada. No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més l’hi doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d’una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel.

 

Esmorzar al Tiffany’s
de Truman Capote
Traduït per Ramon Folch i Camarasa
Ed. Proa