El meu santuari és Casa la Teresa

Avui a Breda m’ha deturat un cotxe. A dins hi anaven dos personatges: el conductor fumava i a cada arruga hi duia plantat un camp d’amargor; ella, al costat, no aixecava el cap.

“Oiga, un santuario que hay por aquí?”

I quan anava a indicar-los cap a Casa la Teresa he pensat que potser buscaven déus més homologats per l’església i els he guiat cap a l’ermita de Riells del Montseny.

Deixa un comentari